TEMA DE POESIA MILLORAT.

7) EXPLICA LES APORTACIONS DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS AL GÈNERE POÈTIC.



"He tingut des de sempre la voluntat d'arribar a tothom: al conductor del tramvia, al treballador de la cantonada, a la dona del supermercat. Vull arribar a tothom; pense que és el que cal. Potser serà molt efímer el que faig, però jo sempre m'he proposat això i he cregut en les coses que feia. Encara que siga retòrica o puga estar mal mirat, tinc una idea que predomina en mi secretament: em sent valencià, i valencià de poble."

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) començà a escriure poesia a la postguerra, però fou conegut sobretot a partir dels anys 70. Escrigué des de la perifèria literària que era aleshores València, i el situem en el «Grup poètic de postguerra» (1943-1960). L'obra poètica d'Andrés Estellés no és fàcil d’encasellar perquè és prolífica, original i exuberant. Escriure poesia fou per a ell una necessitat gairebé biològica. Entre els principals temes destaquem: l’amor, la mort, el sexe, la por, el camp i la dona.

La temàtica de la mort és molt present en l'obra poètica de Vicent Andrés Estellés. La mort fascina Estellés. En la seua poesia no és un absurd metafísic ni un recurs metafòric. Quan el poeta de Burjassot parla de la mort està, de fet, parlant d'un cadàver estés a terra, de la mort concreta de la filla; d'un cementeri, d'un nínxol, d'un destí d’humiliacions contínues.
No es gens estrany que sigui així, ja que el poeta de Burjassot va conèixer de ben a prop els patiments, el dolor i les víctimes que provoquen les guerres: tenia dotze anys quan esclatà la guerra civil espanyola (1936-1939). 'Llibre d'exilis' i el poema 'Coral romput', musicat per Ovidi Montllor, constitueixen una bona mostra d'aquesta temàtica. Ara, cal dir que Estellés és també el gran poeta de l'amor, un sentiment que va saber expressar amb una especial intensitat. N'hi ha prou de llegir els poemes 'Amor i amor', 'Aquest amor' o 'Els Amants' per adonar-se de la força que pren el desig amorós en la seva obra. Una de les característiques de la poesia d'Estellés és la forma crua com va tractar l'experiència del sexe, insòlit en la poesia catalana o valenciana anterior a ell, i poc freqüent en la posterior.

En la variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col•lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del poble. La dignitat personal i civil és un dels seus valors més incontestables.
Un dels poemes que reflecteix aquesta temàtica és “Assumiràs la veu d'un poble".
'Llibre de meravelles' i, sobretot, 'Mural del País Valencià', publicació pòstuma del 1996, constitueixen els exemples més clars d'aquest tipus de poesia compromesa. En aquesta darrera obra, integrada per una seixantena de llibres, Estellés reivindica la geografia i la història dels més de cinc-cents pobles valencians.

Però la lírica de Vicent Andrés Estellés no es redueix únicament a un cant al sentiment amorós. Ni de bon tros. De fet, a l'obra del poeta de Burjassot hi són sempre presents les 'petites coses', la quotidianitat, allò que omple la vida diària de la gent. Des dels seus inicis literaris, Estellés es fa ressò dels esdeveniments, dels personatges populars i dels costums típics del País Valencià durant la postguerra. Es pot dir que Estellés fa de cronista social, de periodista que narra tot allò que veu. No és pas, doncs, un poeta que, tancat en sí mateix, prescindeix de la realitat que l'envolta. Tot el contrari, és capaç de fer un meravellós poema sobre els productes de la terra i la felicitat que proporcionen els petits plaers, com reflecteix l'obra 'Horacianes'.

La pàtria no és per a ell un mot grandiloqüent i buit, sinó el drama col•lectiu d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una llibertat nacional
oprimida per un règim de tenebres.
La pàtria es concreta en la seua obra en voluntat de ser poble: "feiem pàtria cada dia: era l'ofici i l'alegria... La pàtria, sempre al carrer", diu al "Mural" (Obra completa 10, pàgina 124). La pàtria, per a Estellés és el que tenim més a prop: la terra, el paisatge, la llengua, els costums dels veïns... El seu Mural del País Valencià és un cant a la llengua i als pobles de la nostra geografia que bé es mereix una lectura pausada.

És un poeta de descripcions detallistes. En plena postguerra, època de misèria i repressió, Estellés, que fou periodista, manté una actitud de cronista apassionat, i fa un inventari dels personatges i dels esdeveniments que constitueixen el seu món de cada dia amb una poesia molt personal que potser és l’essència de València i la seua gent. A través de la tendresa, la ràbia, el sarcasme i l'amor, Estellés expressa la glòria i la misèria d'un país. El resultat és un discurs absolutament digne amb què formula una crònica amarga i al mateix temps esperançada.
Fidel a les seues arrels, Estellés forjà el seu llenguatge literari sobre:
(a) la llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV, especialment la
d’Ausiàs March.
(b) la llengua de les obres contemporànies de la literatura
catalana/valenciana, sobretot la dels poetes del segle XX.
(c) la llengua col.loquial que aprengué a l'Horta durant la infantesa i que
mantingué viva durant tota la vida.

Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana personalíssima en el conjunt de la literatura catalana contemporània. Gràcies al seu estil, a l'ús lúcid del llenguatge, a la formulació personal, al maneig de la forma expressiva, etc., es llig amb la passió i la facilitat que susciten els poetes populars.

Que més podem afegir que no estiga en les seues paraules? Millor, llegim-lo.



7.1) OPINIONS SOBRE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS.



JOAN FUSTER (Literatura catalana contemporània. Barcelona, Curial, 1976)
Feia segles que, al País Valencià, no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan potent.



JOAN FUSTER (Pròleg a Recomane tenebres. Obra completa 1)
Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort. Els poetes de totes les èpoques i de tots els idiomes s'han dedicat a teixir variacions sobre això: sobre l'amor, més que res; sobre l'extravagant però obsedida incertitud que provoca el fet d'haver de morir; i, de tant en tant, sobre la gana socialment implantada, conseqüència de l’explotació de l’home per l'home. [...]
L'amor, o el sexe, o com se'n vulga dir, sempre és igual i distint: segons la societat, i segons què i segons qui dins la societat. [...] El cas és que l'Estellés "obre els ulls" --tots els sentits-- en la sinistra etapa dels gran pànics, quan no hi havia espai ni temps per al respir, i la gent respirava com podia. L'amor venia a ser el que ell diu: racons furtius, desigs sufocats, fantasies meticuloses. I la fam: raccionaments, estraperlos, llum taxada. Subterrània, en la poesia de l'Estellés, hi ha una mena d'il.lusió feraç entorn del pa, de la taula de la infància, de l'aroma estimulant d’una salut esvaïda. Com la mort: la mort fou aleshores més "mort" que mai [...]
Tanmateix, la poesia de l'Estellés no és una poesia deprimida o negra. Com que no s'origina en fetitxismes ideològics, sinó en la modèstia de viure, rutinària, cruelment addicta a la biologia més insignificant i més indispensable, no ha de ser ni pessimista ni optimista: "és" a seques. El sexe, la fam i la mort esdevenen, en aquest context no gens ampul.lós, l'entrellat de la "vida", i tot hi és al seu lloc, la merda o el semen, i l'afecte més innocent, i l'alegria, i el difunt que tots serem un dia o altre, i un plat de calent, i una cançó perquè sí, i jugar al truc ok escriure versos, ja que "escriure versos" forma part de la vida. En un pam de món, i en un pam d’idioma --també "amb un pam de llengua", de cansament o d'insult--, la poesia s'hi agrumolla, i s'alça


*

GERARD VERGÉS ("Immens Estellés", pròleg a V.A.E. Antologia poètica. Barcelona: Proa, 1985)
hem apuntat una mica els temes predilectes de l'Estellés: la mort, el sexe, la fam (així ho assenyala Joan Fuster). Però no la mort, el sexe i la fam vistos d’una manera distanciada, sinó partint d'una realitat de noi de postguerra, irada i tèrbola, de "quan tothom fornicava malament, menjava malament, moria malament" [...] També, i finalment, s'ha d'esmentar el poeta cívic, el poeta amb plena consciència del seu país i de la seva llengua malmesa i proscrita: Sols he volgut servir les meues gents.

*

OVIDI MONTLLOR (El Temps, 28-3-94)
Estellés té un llenguatge que connecta rapidíssimament i, a més, té moltes poesies amb un llenguatge impetuós i impactant [...] vaig descobrir que era un home molt culte, encara que sempre ho amagava amb les bromes i la festa, i, sobretot, que ell mateix era poesia, que no podia evitar donar ritme al que deia.

*

Francesc Parcerisas
Em sembla absurd utilitzar un adjectiu tan poc explícit com "realista" per descriure la poesia de Vicent Andrés Estellés. El seu realisme, si de cas, queda prou explícit en el desig del poeta per comunicar amb la realitat i convertir-se en oracle del seu poble, en la seva voluntat manifesta per inserir-se en una "realitat", que és la que l'envolta cada dia

*

Ignasi Riera (El Món, 12 de març de 1982)
Intensitat, cromatisme, quotidianitat, potència: quatre columnes que poques obres poètiques poden considerar com a pròpies

*

Vicent Andrés Estellés, dins Montserrat ROIG, Personatges, B.: Pòrtic, 1978.
--De tota manera, el teu gran mestre ha estat l'Ausiàs March.
--Un mestre molt fotut, molt incòmode, a vegades té molt mala llet i em fot moltíssim. Hi ha una anècdota curiosa: la meva devoció per Ausiàs March arribava a tal extrem que jo en parlava a casa, a taula, amb la meua dona, d'Ausiàs March. La meua nena, la tercera, la Carmina, que era molt petita, a vegades escoltava. Un dia havia de fer un exercici escolar sobre el gòtic al País Valencià i la vaig dur a la Seu. Érem al costat de la tomba d'Ausiàs March, que duu aquella inscripció que diu: "Jo sóc aquest que es diu Ausiàs March", i li vaig dir: "Mira, nena, en aquest lloc està enterrat l'Ausiàs March". I la meua nena començà a plorar i li vaig dir: "Escolte, per què plores?". Diu: "És que era molt amic teu, no?".


*
Bou, Enric. "'Coral romput': L''infern' de Vicent Andrés Estellés", Miscel.lània Joan Fuster II, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1990.

"En el fons, és una poesia balzaciana, si se'm tolera la fórmula. És una poesia que podria haver estat novel.la: novel.la de Balzac."
(Joan Fuster)
"A Barcelona, la poesia, la feien persones d'una altra mena: individus amb cara de protonotari apostòlic, catedràtics, fills de papà revoltats, oficinistes orgullosos de ser-ne. L'Estellés fa la poesia d'un carrer de València, del "trenet" de València a Burjassot."
(Joan Fuster)

en sorprèn l'abrupta sintaxi del poema. Una sintaxi feta d'efectes sincopats: rítmicament, però també temàticament, el text sembla dit com a batzegades, itinerant, passant abruptament d'un tema a l'altre, excessivament conversacional, acceptant interferències de l'entorn de l'escriptura, o associacions molt lliures de pensament [...] el poeta tancat en un edifici de pisos, sentint els veïns, les canonades dels wàters. [...]
[corall romput comença amb l'amor, Itàlia somniada -no visitada-, el viatge de noces..., i acaba amb la mort de la filla]
La tercera secció presenta una altra clau per a entendre el poema i bona part del seu projecte literari. Els grills, com a símbol totalment iconoclasta, que representa la voluntat de recuperar un paradís perdut: "Hi ha en els versos que escrit, entre tots els meus versos, / certs mots que encara tenen un no sé què de grills (...) Però jo sé que tinc el cor tot ple de grills, / i també les butxaques, i si escric és per ells, / per aquesta nostàlgia que tinc d'un món verdíssim..." (III, 143-157). En aquests versos se'ns presenta la clau per a entendre l'equidistància entre un món camperol, que correspon al temps de la infantesa, i l'urbà, del món adult. (p. 325)

Ell és un dels bons poetes que han escrit la ciutat de València. Ell ha dit com ben pocs els secrets dels carrers i de les vides que s'hi amaguen.


*
Lluch, Carles J. "Les èglogues impossibles de Vicent Andrés Estellés", dins Passadís 19-20. Benicarló, País Valencià.

l'autor recorre al recurs de prendre determinades marques externes i estructurals de l'ègloga: bàsicament l'estructura dialogada entre dos personatges, generalment, que es reconten els seus fets d'amor. [...]

[versos de "A sant Vicent Ferrer" de La nit (1956)]:
Dóna'm lluita, car no vull posar-me a adorar
els ídols imbecils de les paraules, ara
que és el temps d'agafar-les com ganivets o malls.


*
Ballester, Josep. "La nit: sobre algunes constants de Vicent Andrés Estellés", Caplletra 10, primavera 1991.

La seua obsessió ha estat escriure, contar tot allò que li passa i veu. Es tracta d'una urgència existencial per l'expressió.



7.2) PREMIS I MUSICACIÓ.



Els premis més importants que va rebre són:
• Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978).
• Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990).
• Medalla d'Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura (a títol pòstum).

Estellés és un dels poetes més musicats en la nostra llengua, i Ovidi Montllor qui més l'ha dit i cantat: seues són les memorables adaptacions d'El vi, Prediccions i conformitats, Els amants, Una escala qualsevol, El ball, M'aclame a tu i el Coral romput sencer.

Altres cantants, cantautors o grups que l'han musicat són Paco Muñoz, Celdoni Fonoll, Maria del Mar Bonet (Les illes), Remigi Palmero (Plens de sol de bon matí), Dropo (La veu d'un poble), Vicent Torrent, Lluís Miquel, Els Pavesos, Lluís el Sifoner, Raimon, Obrint Pas, Esteve Ferre (El meu ofici és l'alegria), Carles Barranco (Jorns de festeig) i molts altres.



7.3) VIDEOS DE POEMES DESTACATS.