1) POETES SELECCIONATS.
2) CANTANTS SELECCIONATS.
3) POESIA DE SALVADOR ESPRIU I CASTELLÓ.
4) POESIA DE VICENT ANDRÉS ESTELLES.
5) POESIA D'AUSIÀS MARCH.
6) BIBLIOGRAFIA.
7) MILLORA DEL TEMA
dilluns, 21 de febrer del 2011
1) POETES SELECCIONATS
1) SALVADOR ESPRIU I CASTELLÓ.
Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català.
La producció literària d'Espriu és extensa però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra poètica (d'estil modernista) , Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc.
Va ser un dels quatre primers membres fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
2) VICENT ANDRÉS ESTELLÉS.
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993) era un periodista, escriptor i, potser, el més important poeta valencià del segle XX i dels més reconeguts en la seua llengua. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d'ell s'ha dit que és el millor poeta valencià des de l'època d'Ausiàs March i Joan Roís de Corella.
Té una obra diversa i molt extensa. Encara que n'és més coneguda la poesia, també escrigué novel•les, obres de teatre, guions de cinema i unes memòries. Els temes centrals de la seua obra són la mort i el sexe, sempre des d'un prisma popular, quotidià, senzill, directe i, fins i tot, vulgar.
Dels seus llibres de poesia, destaca el segon volum de l'Obra Completa, Les pedres de l'àmfora, que va rebre els premis Lletra d'Or (1974) i Crítica Serra d'Or (1975). Són remarcables també dos poemaris que descriuen el País Valencià: Llibre de meravelles i Mural del País Valencià. Va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978) i el Premi de les Lletres Valencianes (1984). Diversos cantants han musicat poemes seus. D'entre ells, sobresurt Ovidi Montllor amb Coral romput.
Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
3) AUSIÀS MARCH.
Ausiàs March, (Beniarjó, Safor, 1400 - València, 3 de març del 1459] va ser un poeta i cavaller valencià medieval. Originari d'una família de la petita noblesa amb aficions poètiques. Va ser un dels poetes més importants del Segle d'Or valencià i, probablement, el més gran poeta valencià.
Va escriure 128 poemes que van ser molt coneguts en vida del poeta i posteriorment. La seva obra es caracteritza, en general, per parlar de l'amor en termes morals i amb unes imatges tristes (en els seus versos hi ha condemnats a mort, malalts, cucs, verins, etc.) adequades a l'estat d'ànim pessimista que vol transmetre.
La seva poesia s'ocupa de dos temes cabdals per a l'ésser humà: l'amor i la mort. En el tractament literari d'ambdós arriba a conclusions que encara avui ens sorprenen per la seva contemporaneïtat.
Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català.
La producció literària d'Espriu és extensa però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra poètica (d'estil modernista) , Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc.
Va ser un dels quatre primers membres fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
2) VICENT ANDRÉS ESTELLÉS.
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993) era un periodista, escriptor i, potser, el més important poeta valencià del segle XX i dels més reconeguts en la seua llengua. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d'ell s'ha dit que és el millor poeta valencià des de l'època d'Ausiàs March i Joan Roís de Corella.
Té una obra diversa i molt extensa. Encara que n'és més coneguda la poesia, també escrigué novel•les, obres de teatre, guions de cinema i unes memòries. Els temes centrals de la seua obra són la mort i el sexe, sempre des d'un prisma popular, quotidià, senzill, directe i, fins i tot, vulgar.
Dels seus llibres de poesia, destaca el segon volum de l'Obra Completa, Les pedres de l'àmfora, que va rebre els premis Lletra d'Or (1974) i Crítica Serra d'Or (1975). Són remarcables també dos poemaris que descriuen el País Valencià: Llibre de meravelles i Mural del País Valencià. Va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978) i el Premi de les Lletres Valencianes (1984). Diversos cantants han musicat poemes seus. D'entre ells, sobresurt Ovidi Montllor amb Coral romput.
Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
3) AUSIÀS MARCH.
Ausiàs March, (Beniarjó, Safor, 1400 - València, 3 de març del 1459] va ser un poeta i cavaller valencià medieval. Originari d'una família de la petita noblesa amb aficions poètiques. Va ser un dels poetes més importants del Segle d'Or valencià i, probablement, el més gran poeta valencià.
Va escriure 128 poemes que van ser molt coneguts en vida del poeta i posteriorment. La seva obra es caracteritza, en general, per parlar de l'amor en termes morals i amb unes imatges tristes (en els seus versos hi ha condemnats a mort, malalts, cucs, verins, etc.) adequades a l'estat d'ànim pessimista que vol transmetre.
La seva poesia s'ocupa de dos temes cabdals per a l'ésser humà: l'amor i la mort. En el tractament literari d'ambdós arriba a conclusions que encara avui ens sorprenen per la seva contemporaneïtat.
2) CANTANTS SELECCIONATS
1) RAIMON.
alt="" />
Raimon (Xàtiva, 2 de desembre de 1940) és un cantant valencià, un dels membres més representatius de la història contemporània de la cançó en català i amb major reconeixement internacional (juntament amb Llach, Serrat o Maria del Mar Bonet) de tot el domini lingüístic.
La seva trajectòria ha estat reconeguda, entre d'altres, amb el "Gran Prix Carco de l'Académie Française du Disc" (1967), la "Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes" del Ministeri de Cultura d'Espanya (1995), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1997) i el "Premio de Honor de la Academia de Música Española" (2007).
Com a cantant ha musicat poemes propis, poemes de Salvador Espriu, i de clàssics valencians de la literatura catalana com ara Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella i Joan Timoneda.
És soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
2) OVIDI MONTLLOR.
Ovidi Montllor i Mengual, conegut com a Ovidi Montllor, nascut a Alcoi el 4 de febrer de 1942. Fou un cantautor i actor conegut al País Valencià amb una extensa trajectòria professional que compta amb més de vint àlbums editats i més de mig centenar de pel•lícules en les que va participar.
La seua carrera professional va començar amb el grup de teatre La Cazuela d'Alcoi, i des de 1966, a Barcelona, en el moviment de Teatre Independent. A partir del 1968, començà a interpretar poemes musicals d'autors com Vicent Andrés Estellés, Salvat Papasseit o Salvador Espriu, entre d'altres. Açò, més tard, el relacionaria amb la Nova Cançó, un moviment artistic musical que va nàixer durant el franquisme i que pretenia impulsar la llengua catalana mitjançant un llenguatge reivindicatiu.
Dos llibres apleguen la seva obra literària i gràfica: Poemes i cançons, (Barcelona, Galba, 1978), amb pròleg de Joan Fuster i epíleg de Montserrat Roig, i el recull Poemes i dibuixos (Barcelona, Taller Picasso, 1985). L'any 2002, l'escriptora Núria Cadenas va publicar a València (Ed. Tres i Quatre) una completa biografia sota el títol: L'Ovidi.
Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
3) PACO MUÑOZ.
Paco Muñoz (València, 1939) és un cantant i escriptor valencià: de vocació tardana, com Labordeta, va començar a cantar esperonat per Ovidi Montllor i és molt popular per la seua especial dedicació a la cançó infantil, per a la qual cosa fou decisiva l'opinió de Joan Fuster.
Va començar a cantar el 1975 a les associacions de veïns, interpretant temes de Quintín Cabrera, Luis Pastor, Aute, Llach o Serrat. Va deixar el sacerdoci –era capellà de Montserrat, al temps que treballava en un taller de mecànica de cotxes- i va començar a donar classes als Escolapis de València, primer de religió i deprés d’història de la música. Ovidi Montllor el va animar a dedicar-se al mon de la cançó.
A mitjans de la década de 1980 va crear la seua pròpia discogràfica (PM Produccions), animat per Joan Manuel Serrat. Ha composat més de 80 cançons –excloent les contingudes en els seus treballs destinats al públic infantil- entre elles la coneguda Què vos passa valencians?
alt="" />Raimon (Xàtiva, 2 de desembre de 1940) és un cantant valencià, un dels membres més representatius de la història contemporània de la cançó en català i amb major reconeixement internacional (juntament amb Llach, Serrat o Maria del Mar Bonet) de tot el domini lingüístic.
La seva trajectòria ha estat reconeguda, entre d'altres, amb el "Gran Prix Carco de l'Académie Française du Disc" (1967), la "Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes" del Ministeri de Cultura d'Espanya (1995), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1997) i el "Premio de Honor de la Academia de Música Española" (2007).
Com a cantant ha musicat poemes propis, poemes de Salvador Espriu, i de clàssics valencians de la literatura catalana com ara Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella i Joan Timoneda.
És soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
2) OVIDI MONTLLOR.
Ovidi Montllor i Mengual, conegut com a Ovidi Montllor, nascut a Alcoi el 4 de febrer de 1942. Fou un cantautor i actor conegut al País Valencià amb una extensa trajectòria professional que compta amb més de vint àlbums editats i més de mig centenar de pel•lícules en les que va participar.
La seua carrera professional va començar amb el grup de teatre La Cazuela d'Alcoi, i des de 1966, a Barcelona, en el moviment de Teatre Independent. A partir del 1968, començà a interpretar poemes musicals d'autors com Vicent Andrés Estellés, Salvat Papasseit o Salvador Espriu, entre d'altres. Açò, més tard, el relacionaria amb la Nova Cançó, un moviment artistic musical que va nàixer durant el franquisme i que pretenia impulsar la llengua catalana mitjançant un llenguatge reivindicatiu.
Dos llibres apleguen la seva obra literària i gràfica: Poemes i cançons, (Barcelona, Galba, 1978), amb pròleg de Joan Fuster i epíleg de Montserrat Roig, i el recull Poemes i dibuixos (Barcelona, Taller Picasso, 1985). L'any 2002, l'escriptora Núria Cadenas va publicar a València (Ed. Tres i Quatre) una completa biografia sota el títol: L'Ovidi.
Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
3) PACO MUÑOZ.
Paco Muñoz (València, 1939) és un cantant i escriptor valencià: de vocació tardana, com Labordeta, va començar a cantar esperonat per Ovidi Montllor i és molt popular per la seua especial dedicació a la cançó infantil, per a la qual cosa fou decisiva l'opinió de Joan Fuster.
Va començar a cantar el 1975 a les associacions de veïns, interpretant temes de Quintín Cabrera, Luis Pastor, Aute, Llach o Serrat. Va deixar el sacerdoci –era capellà de Montserrat, al temps que treballava en un taller de mecànica de cotxes- i va començar a donar classes als Escolapis de València, primer de religió i deprés d’història de la música. Ovidi Montllor el va animar a dedicar-se al mon de la cançó.
A mitjans de la década de 1980 va crear la seua pròpia discogràfica (PM Produccions), animat per Joan Manuel Serrat. Ha composat més de 80 cançons –excloent les contingudes en els seus treballs destinats al públic infantil- entre elles la coneguda Què vos passa valencians?
3) POESIA DE SALVADOR ESPRIU I CASTELLÓ
HE MIRAT AQUESTA TERRA.
“Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.”
-Tema: l’amor a la terra.
-Subtemes: les emocions davant dels canvis del paisatge de la seva terra
-Recursos retòrics:
Repeticions: “he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra…”
Ironía: “dels meus morts que riuen d'estar sempre junts…”
Hipèrboles: “Quan el vent es parla en la solitud…”
“Quan la pluja porta l'olor de la pols…”
“El falcó s'enduia la claror del cel…”
Comparació: “Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments…”
-Glossari:
Bleixar: Alenar amb fatiga, respirar de manera cansada. Bleix: respiració cansada.
Fressar: Petjar sovint un terreny o un camí, freqüentar-lo, fer-lo transitable. Cal no confondre-ho amb fressa: soroll, brogit.
Ajaçar: Posar en el jaç, en el llit. Ajeure's en un jaç, com en un jaç. Ens vàrem ajaçar damunt l'herba a l'ombra d'una alzina.
- Aquest poema consisteix a universalitzar l'amor a la terra mirant-la al llarg d'un dia. Des del cap de Begur fins a Tortosa la llum del dia a la costa catalana s'inicia pel llevant, a la ratlla de l'horitzó del mar (primera estrofa) i es pon per darrera les muntanyes (segona estrofa). Són moments particularment intensos de mirar "aquesta terra" (gairebé qualsevol terra...). Mira la terra de nits a través dels sons... (tercera estrofa); mira la terra en les olors que desvetlla la pluja (quarta estrofa); mira el record
del passat, dels seus morts, quan bufa el vent (cinquena estrofa); el paisatge d'estiu (sisena estrofa); el paisatge d'hivern (setena estrofa); fins i tot en els aiguats catastròfics de la tardor ("cavalls desbocats").
Aquest poema ha sigut musicat per Raimon.
PER SER CANTADA EN LA MEVA NIT.
“Perdut en l'aigua
callada del meu somni.
Jo sol, i l'ombra
dels xiprers, que m'espera
mirall endins de l'aigua
del meu somni.
Pedra, vent: em podríeu
allunyar del continu
pas de cristall, de l'aigua
del meu somni?
Enllà d'una profunda
nit sense veus, em nego
en el dolor de l'aigua
del meu somni.”
-Tema: la dificultad d’aconseguir el seu somni.
-Subtema: la soletat.
-Recursos retòrics:
Preguntes retòriques: “ Pedra, vente m podríeu allunyar del continu pas de cristall, de l'aigua del meu somni?”
Hipèrbol: “em nego en el dolor de l’aigua…”
-Glossari:
Xiprer: és un arbre originari de l'orient de la zona mediterrània des de Iran fins a Líbia i actualment es fa en tota la zona mediterrània en llocs on les glaçades no superin els -10 ºC.
“Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.”
-Tema: l’amor a la terra.
-Subtemes: les emocions davant dels canvis del paisatge de la seva terra
-Recursos retòrics:
Repeticions: “he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra…”
Ironía: “dels meus morts que riuen d'estar sempre junts…”
Hipèrboles: “Quan el vent es parla en la solitud…”
“Quan la pluja porta l'olor de la pols…”
“El falcó s'enduia la claror del cel…”
Comparació: “Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments…”
-Glossari:
Bleixar: Alenar amb fatiga, respirar de manera cansada. Bleix: respiració cansada.
Fressar: Petjar sovint un terreny o un camí, freqüentar-lo, fer-lo transitable. Cal no confondre-ho amb fressa: soroll, brogit.
Ajaçar: Posar en el jaç, en el llit. Ajeure's en un jaç, com en un jaç. Ens vàrem ajaçar damunt l'herba a l'ombra d'una alzina.
- Aquest poema consisteix a universalitzar l'amor a la terra mirant-la al llarg d'un dia. Des del cap de Begur fins a Tortosa la llum del dia a la costa catalana s'inicia pel llevant, a la ratlla de l'horitzó del mar (primera estrofa) i es pon per darrera les muntanyes (segona estrofa). Són moments particularment intensos de mirar "aquesta terra" (gairebé qualsevol terra...). Mira la terra de nits a través dels sons... (tercera estrofa); mira la terra en les olors que desvetlla la pluja (quarta estrofa); mira el record
del passat, dels seus morts, quan bufa el vent (cinquena estrofa); el paisatge d'estiu (sisena estrofa); el paisatge d'hivern (setena estrofa); fins i tot en els aiguats catastròfics de la tardor ("cavalls desbocats").
Aquest poema ha sigut musicat per Raimon.
PER SER CANTADA EN LA MEVA NIT.
“Perdut en l'aigua
callada del meu somni.
Jo sol, i l'ombra
dels xiprers, que m'espera
mirall endins de l'aigua
del meu somni.
Pedra, vent: em podríeu
allunyar del continu
pas de cristall, de l'aigua
del meu somni?
Enllà d'una profunda
nit sense veus, em nego
en el dolor de l'aigua
del meu somni.”
-Tema: la dificultad d’aconseguir el seu somni.
-Subtema: la soletat.
-Recursos retòrics:
Preguntes retòriques: “ Pedra, vente m podríeu allunyar del continu pas de cristall, de l'aigua del meu somni?”
Hipèrbol: “em nego en el dolor de l’aigua…”
-Glossari:
Xiprer: és un arbre originari de l'orient de la zona mediterrània des de Iran fins a Líbia i actualment es fa en tota la zona mediterrània en llocs on les glaçades no superin els -10 ºC.
4) POESIA DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
EM POSAREU.
“Em posareu...
Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: «¿Que qui s’ha mort?»
I que li donen una breu notícia:
«És el fill del forner, que feia versos.»
Més cultament encara: «El nét major
de Nadalet.» Poseu-me les ulleres.”
-Tema: el desig d’arribar a la mort.
-Subtemes: el reconeixement d’una persona que feia versos.
-Recursos retòrics:
Enumeracions: “o aquell rosari humil, suat, gastat…”
Ironía: “Poseu-me les ulleres.”
Imatges: “creu”, “rosari”, “taüt”
Glossari:
Inquirint: preguntant.
Aquest poema ha sigut musicat per Paco Muñoz:
http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?titol=83&autor=21
ELS AMANTS.
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
-Tema: l’amor que senten dos amants.
-Subtema: els millors amants que han pogut existir a València.
-Recursos retòrics:
Comparacions: “No hi havia a València dos amants com nosaltres.”
“No comprenem l'amor com un costum amable…”
“com un costum pacífic de compliment i teles.”
“Es desperta, de sobta, com un vell huracà…”
“car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.”
Exclamació retòrica: “Què voleu que hi faça!”
Paral•lelisme: “Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.”
“Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.”
Hipérbaton: “Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.”
Metàfores: “No comprenem l'amor com un costum amable…”
“i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny (l’huracà)”
-Glossari:
Rodolem: Caure avall per un pla inclinat, moure's al llarg
d'una superfície donant voltes sobre si mateix.
Enyorança: Pena o dolor per l'absència, la pèrdua, d'alguna cosa o persona.
Aquest poema ha sigut musicat per Ovidi Montllor.
“Em posareu...
Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: «¿Que qui s’ha mort?»
I que li donen una breu notícia:
«És el fill del forner, que feia versos.»
Més cultament encara: «El nét major
de Nadalet.» Poseu-me les ulleres.”
-Tema: el desig d’arribar a la mort.
-Subtemes: el reconeixement d’una persona que feia versos.
-Recursos retòrics:
Enumeracions: “o aquell rosari humil, suat, gastat…”
Ironía: “Poseu-me les ulleres.”
Imatges: “creu”, “rosari”, “taüt”
Glossari:
Inquirint: preguntant.
Aquest poema ha sigut musicat per Paco Muñoz:
http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?titol=83&autor=21
ELS AMANTS.
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
-Tema: l’amor que senten dos amants.
-Subtema: els millors amants que han pogut existir a València.
-Recursos retòrics:
Comparacions: “No hi havia a València dos amants com nosaltres.”
“No comprenem l'amor com un costum amable…”
“com un costum pacífic de compliment i teles.”
“Es desperta, de sobta, com un vell huracà…”
“car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.”
Exclamació retòrica: “Què voleu que hi faça!”
Paral•lelisme: “Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.”
“Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.”
Hipérbaton: “Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.”
Metàfores: “No comprenem l'amor com un costum amable…”
“i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny (l’huracà)”
-Glossari:
Rodolem: Caure avall per un pla inclinat, moure's al llarg
d'una superfície donant voltes sobre si mateix.
Enyorança: Pena o dolor per l'absència, la pèrdua, d'alguna cosa o persona.
Aquest poema ha sigut musicat per Ovidi Montllor.
5) POESIA D'AUSIÀS MARCH
NO EM PREN AIXÍ COM AL PETIT VAILET…
“No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc d’estiu, com la calor se met,
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.
*
Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge
e en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.
Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entés com dins en mon coratge
los pensaments no em devallen avall.”
-Tema: l’amor com una navegació perillosa.
-Subtema: sap com es pot salvar de la tempesta.
POESIA
La seva poesia significa la separació definitiva amb la influència de la lírica trobadoresca. És autor d’uns deu mil versos.
• Temàtica: ofereix una imatge més humana i real de la dona que no és idealitzada tant com anteriorment.
• Estil: abandona els tòpics trobadorescos i utilitza un llenguatge carregat d’imatges que fan referència a la vida quotidiana amb els quals reflecteix les seves passions i feblese
• Llengua: utilitza un català molt pur i és el primer poeta que substitueix el occità o provençal pel català.
Transmet els seus estats anímics amb una gran sinceritat i parla des de la pròpia intimitat.
Deixa de banda l’elegància i es centra en les imatges i un altre tret és l’afirmació del jo, l’individualisme per refermar la sensació d’intimisme.
El llenguatge, manté diversos recursos de la lírica trobadoresca.
• Utilitza el vers decasíl•lab amb cesura a la quarta síl•laba (4+6).
• S’usa l’estrofa de vuit versos o cobla.
• Utilitza el senyal per anomenar a la dama a que dedica el poema.
TEMES DE LA SEVA POESIA
1- Nova visió de la dona i de l’amor.
2- Moralitat i espiritualitat.
3- La mort.
4- Poemes de circumstàncies.
Aquest vídeo ha sigut musicat per Raimon.
“No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc d’estiu, com la calor se met,
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.
*
Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge
e en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.
Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entés com dins en mon coratge
los pensaments no em devallen avall.”
-Tema: l’amor com una navegació perillosa.
-Subtema: sap com es pot salvar de la tempesta.
POESIA
La seva poesia significa la separació definitiva amb la influència de la lírica trobadoresca. És autor d’uns deu mil versos.
• Temàtica: ofereix una imatge més humana i real de la dona que no és idealitzada tant com anteriorment.
• Estil: abandona els tòpics trobadorescos i utilitza un llenguatge carregat d’imatges que fan referència a la vida quotidiana amb els quals reflecteix les seves passions i feblese
• Llengua: utilitza un català molt pur i és el primer poeta que substitueix el occità o provençal pel català.
Transmet els seus estats anímics amb una gran sinceritat i parla des de la pròpia intimitat.
Deixa de banda l’elegància i es centra en les imatges i un altre tret és l’afirmació del jo, l’individualisme per refermar la sensació d’intimisme.
El llenguatge, manté diversos recursos de la lírica trobadoresca.
• Utilitza el vers decasíl•lab amb cesura a la quarta síl•laba (4+6).
• S’usa l’estrofa de vuit versos o cobla.
• Utilitza el senyal per anomenar a la dama a que dedica el poema.
TEMES DE LA SEVA POESIA
1- Nova visió de la dona i de l’amor.
2- Moralitat i espiritualitat.
3- La mort.
4- Poemes de circumstàncies.
Aquest vídeo ha sigut musicat per Raimon.
6) BIBLIOGRAFIA
www.cancioneros.com
www.youtube.com
www.escriptors.com
Wikipedia.
Web Música de poetes.
(Informació extreta el 21/02/2011)
www.youtube.com
www.escriptors.com
Wikipedia.
Web Música de poetes.
(Informació extreta el 21/02/2011)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)