7) EXPLICA LES APORTACIONS DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS AL GÈNERE POÈTIC.
"He tingut des de sempre la voluntat d'arribar a tothom: al conductor del tramvia, al treballador de la cantonada, a la dona del supermercat. Vull arribar a tothom; pense que és el que cal. Potser serà molt efímer el que faig, però jo sempre m'he proposat això i he cregut en les coses que feia. Encara que siga retòrica o puga estar mal mirat, tinc una idea que predomina en mi secretament: em sent valencià, i valencià de poble."
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) començà a escriure poesia a la postguerra, però fou conegut sobretot a partir dels anys 70. Escrigué des de la perifèria literària que era aleshores València, i el situem en el «Grup poètic de postguerra» (1943-1960). L'obra poètica d'Andrés Estellés no és fàcil d’encasellar perquè és prolífica, original i exuberant. Escriure poesia fou per a ell una necessitat gairebé biològica. Entre els principals temes destaquem: l’amor, la mort, el sexe, la por, el camp i la dona.
La temàtica de la mort és molt present en l'obra poètica de Vicent Andrés Estellés. La mort fascina Estellés. En la seua poesia no és un absurd metafísic ni un recurs metafòric. Quan el poeta de Burjassot parla de la mort està, de fet, parlant d'un cadàver estés a terra, de la mort concreta de la filla; d'un cementeri, d'un nínxol, d'un destí d’humiliacions contínues.
No es gens estrany que sigui així, ja que el poeta de Burjassot va conèixer de ben a prop els patiments, el dolor i les víctimes que provoquen les guerres: tenia dotze anys quan esclatà la guerra civil espanyola (1936-1939). 'Llibre d'exilis' i el poema 'Coral romput', musicat per Ovidi Montllor, constitueixen una bona mostra d'aquesta temàtica. Ara, cal dir que Estellés és també el gran poeta de l'amor, un sentiment que va saber expressar amb una especial intensitat. N'hi ha prou de llegir els poemes 'Amor i amor', 'Aquest amor' o 'Els Amants' per adonar-se de la força que pren el desig amorós en la seva obra. Una de les característiques de la poesia d'Estellés és la forma crua com va tractar l'experiència del sexe, insòlit en la poesia catalana o valenciana anterior a ell, i poc freqüent en la posterior.
En la variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col•lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del poble. La dignitat personal i civil és un dels seus valors més incontestables.
Un dels poemes que reflecteix aquesta temàtica és “Assumiràs la veu d'un poble".
'Llibre de meravelles' i, sobretot, 'Mural del País Valencià', publicació pòstuma del 1996, constitueixen els exemples més clars d'aquest tipus de poesia compromesa. En aquesta darrera obra, integrada per una seixantena de llibres, Estellés reivindica la geografia i la història dels més de cinc-cents pobles valencians.
Però la lírica de Vicent Andrés Estellés no es redueix únicament a un cant al sentiment amorós. Ni de bon tros. De fet, a l'obra del poeta de Burjassot hi són sempre presents les 'petites coses', la quotidianitat, allò que omple la vida diària de la gent. Des dels seus inicis literaris, Estellés es fa ressò dels esdeveniments, dels personatges populars i dels costums típics del País Valencià durant la postguerra. Es pot dir que Estellés fa de cronista social, de periodista que narra tot allò que veu. No és pas, doncs, un poeta que, tancat en sí mateix, prescindeix de la realitat que l'envolta. Tot el contrari, és capaç de fer un meravellós poema sobre els productes de la terra i la felicitat que proporcionen els petits plaers, com reflecteix l'obra 'Horacianes'.
La pàtria no és per a ell un mot grandiloqüent i buit, sinó el drama col•lectiu d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una llibertat nacional
oprimida per un règim de tenebres.
La pàtria es concreta en la seua obra en voluntat de ser poble: "feiem pàtria cada dia: era l'ofici i l'alegria... La pàtria, sempre al carrer", diu al "Mural" (Obra completa 10, pàgina 124). La pàtria, per a Estellés és el que tenim més a prop: la terra, el paisatge, la llengua, els costums dels veïns... El seu Mural del País Valencià és un cant a la llengua i als pobles de la nostra geografia que bé es mereix una lectura pausada.
És un poeta de descripcions detallistes. En plena postguerra, època de misèria i repressió, Estellés, que fou periodista, manté una actitud de cronista apassionat, i fa un inventari dels personatges i dels esdeveniments que constitueixen el seu món de cada dia amb una poesia molt personal que potser és l’essència de València i la seua gent. A través de la tendresa, la ràbia, el sarcasme i l'amor, Estellés expressa la glòria i la misèria d'un país. El resultat és un discurs absolutament digne amb què formula una crònica amarga i al mateix temps esperançada.
Fidel a les seues arrels, Estellés forjà el seu llenguatge literari sobre:
(a) la llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV, especialment la
d’Ausiàs March.
(b) la llengua de les obres contemporànies de la literatura
catalana/valenciana, sobretot la dels poetes del segle XX.
(c) la llengua col.loquial que aprengué a l'Horta durant la infantesa i que
mantingué viva durant tota la vida.
Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana personalíssima en el conjunt de la literatura catalana contemporània. Gràcies al seu estil, a l'ús lúcid del llenguatge, a la formulació personal, al maneig de la forma expressiva, etc., es llig amb la passió i la facilitat que susciten els poetes populars.
Que més podem afegir que no estiga en les seues paraules? Millor, llegim-lo.
7.1) OPINIONS SOBRE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS.
JOAN FUSTER (Literatura catalana contemporània. Barcelona, Curial, 1976)
Feia segles que, al País Valencià, no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan potent.
JOAN FUSTER (Pròleg a Recomane tenebres. Obra completa 1)
Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort. Els poetes de totes les èpoques i de tots els idiomes s'han dedicat a teixir variacions sobre això: sobre l'amor, més que res; sobre l'extravagant però obsedida incertitud que provoca el fet d'haver de morir; i, de tant en tant, sobre la gana socialment implantada, conseqüència de l’explotació de l’home per l'home. [...]
L'amor, o el sexe, o com se'n vulga dir, sempre és igual i distint: segons la societat, i segons què i segons qui dins la societat. [...] El cas és que l'Estellés "obre els ulls" --tots els sentits-- en la sinistra etapa dels gran pànics, quan no hi havia espai ni temps per al respir, i la gent respirava com podia. L'amor venia a ser el que ell diu: racons furtius, desigs sufocats, fantasies meticuloses. I la fam: raccionaments, estraperlos, llum taxada. Subterrània, en la poesia de l'Estellés, hi ha una mena d'il.lusió feraç entorn del pa, de la taula de la infància, de l'aroma estimulant d’una salut esvaïda. Com la mort: la mort fou aleshores més "mort" que mai [...]
Tanmateix, la poesia de l'Estellés no és una poesia deprimida o negra. Com que no s'origina en fetitxismes ideològics, sinó en la modèstia de viure, rutinària, cruelment addicta a la biologia més insignificant i més indispensable, no ha de ser ni pessimista ni optimista: "és" a seques. El sexe, la fam i la mort esdevenen, en aquest context no gens ampul.lós, l'entrellat de la "vida", i tot hi és al seu lloc, la merda o el semen, i l'afecte més innocent, i l'alegria, i el difunt que tots serem un dia o altre, i un plat de calent, i una cançó perquè sí, i jugar al truc ok escriure versos, ja que "escriure versos" forma part de la vida. En un pam de món, i en un pam d’idioma --també "amb un pam de llengua", de cansament o d'insult--, la poesia s'hi agrumolla, i s'alça
*
GERARD VERGÉS ("Immens Estellés", pròleg a V.A.E. Antologia poètica. Barcelona: Proa, 1985)
hem apuntat una mica els temes predilectes de l'Estellés: la mort, el sexe, la fam (així ho assenyala Joan Fuster). Però no la mort, el sexe i la fam vistos d’una manera distanciada, sinó partint d'una realitat de noi de postguerra, irada i tèrbola, de "quan tothom fornicava malament, menjava malament, moria malament" [...] També, i finalment, s'ha d'esmentar el poeta cívic, el poeta amb plena consciència del seu país i de la seva llengua malmesa i proscrita: Sols he volgut servir les meues gents.
*
OVIDI MONTLLOR (El Temps, 28-3-94)
Estellés té un llenguatge que connecta rapidíssimament i, a més, té moltes poesies amb un llenguatge impetuós i impactant [...] vaig descobrir que era un home molt culte, encara que sempre ho amagava amb les bromes i la festa, i, sobretot, que ell mateix era poesia, que no podia evitar donar ritme al que deia.
*
Francesc Parcerisas
Em sembla absurd utilitzar un adjectiu tan poc explícit com "realista" per descriure la poesia de Vicent Andrés Estellés. El seu realisme, si de cas, queda prou explícit en el desig del poeta per comunicar amb la realitat i convertir-se en oracle del seu poble, en la seva voluntat manifesta per inserir-se en una "realitat", que és la que l'envolta cada dia
*
Ignasi Riera (El Món, 12 de març de 1982)
Intensitat, cromatisme, quotidianitat, potència: quatre columnes que poques obres poètiques poden considerar com a pròpies
*
Vicent Andrés Estellés, dins Montserrat ROIG, Personatges, B.: Pòrtic, 1978.
--De tota manera, el teu gran mestre ha estat l'Ausiàs March.
--Un mestre molt fotut, molt incòmode, a vegades té molt mala llet i em fot moltíssim. Hi ha una anècdota curiosa: la meva devoció per Ausiàs March arribava a tal extrem que jo en parlava a casa, a taula, amb la meua dona, d'Ausiàs March. La meua nena, la tercera, la Carmina, que era molt petita, a vegades escoltava. Un dia havia de fer un exercici escolar sobre el gòtic al País Valencià i la vaig dur a la Seu. Érem al costat de la tomba d'Ausiàs March, que duu aquella inscripció que diu: "Jo sóc aquest que es diu Ausiàs March", i li vaig dir: "Mira, nena, en aquest lloc està enterrat l'Ausiàs March". I la meua nena començà a plorar i li vaig dir: "Escolte, per què plores?". Diu: "És que era molt amic teu, no?".
*
Bou, Enric. "'Coral romput': L''infern' de Vicent Andrés Estellés", Miscel.lània Joan Fuster II, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1990.
"En el fons, és una poesia balzaciana, si se'm tolera la fórmula. És una poesia que podria haver estat novel.la: novel.la de Balzac."
(Joan Fuster)
"A Barcelona, la poesia, la feien persones d'una altra mena: individus amb cara de protonotari apostòlic, catedràtics, fills de papà revoltats, oficinistes orgullosos de ser-ne. L'Estellés fa la poesia d'un carrer de València, del "trenet" de València a Burjassot."
(Joan Fuster)
en sorprèn l'abrupta sintaxi del poema. Una sintaxi feta d'efectes sincopats: rítmicament, però també temàticament, el text sembla dit com a batzegades, itinerant, passant abruptament d'un tema a l'altre, excessivament conversacional, acceptant interferències de l'entorn de l'escriptura, o associacions molt lliures de pensament [...] el poeta tancat en un edifici de pisos, sentint els veïns, les canonades dels wàters. [...]
[corall romput comença amb l'amor, Itàlia somniada -no visitada-, el viatge de noces..., i acaba amb la mort de la filla]
La tercera secció presenta una altra clau per a entendre el poema i bona part del seu projecte literari. Els grills, com a símbol totalment iconoclasta, que representa la voluntat de recuperar un paradís perdut: "Hi ha en els versos que escrit, entre tots els meus versos, / certs mots que encara tenen un no sé què de grills (...) Però jo sé que tinc el cor tot ple de grills, / i també les butxaques, i si escric és per ells, / per aquesta nostàlgia que tinc d'un món verdíssim..." (III, 143-157). En aquests versos se'ns presenta la clau per a entendre l'equidistància entre un món camperol, que correspon al temps de la infantesa, i l'urbà, del món adult. (p. 325)
Ell és un dels bons poetes que han escrit la ciutat de València. Ell ha dit com ben pocs els secrets dels carrers i de les vides que s'hi amaguen.
*
Lluch, Carles J. "Les èglogues impossibles de Vicent Andrés Estellés", dins Passadís 19-20. Benicarló, País Valencià.
l'autor recorre al recurs de prendre determinades marques externes i estructurals de l'ègloga: bàsicament l'estructura dialogada entre dos personatges, generalment, que es reconten els seus fets d'amor. [...]
[versos de "A sant Vicent Ferrer" de La nit (1956)]:
Dóna'm lluita, car no vull posar-me a adorar
els ídols imbecils de les paraules, ara
que és el temps d'agafar-les com ganivets o malls.
*
Ballester, Josep. "La nit: sobre algunes constants de Vicent Andrés Estellés", Caplletra 10, primavera 1991.
La seua obsessió ha estat escriure, contar tot allò que li passa i veu. Es tracta d'una urgència existencial per l'expressió.
7.2) PREMIS I MUSICACIÓ.
Els premis més importants que va rebre són:
• Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978).
• Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990).
• Medalla d'Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura (a títol pòstum).
Estellés és un dels poetes més musicats en la nostra llengua, i Ovidi Montllor qui més l'ha dit i cantat: seues són les memorables adaptacions d'El vi, Prediccions i conformitats, Els amants, Una escala qualsevol, El ball, M'aclame a tu i el Coral romput sencer.
Altres cantants, cantautors o grups que l'han musicat són Paco Muñoz, Celdoni Fonoll, Maria del Mar Bonet (Les illes), Remigi Palmero (Plens de sol de bon matí), Dropo (La veu d'un poble), Vicent Torrent, Lluís Miquel, Els Pavesos, Lluís el Sifoner, Raimon, Obrint Pas, Esteve Ferre (El meu ofici és l'alegria), Carles Barranco (Jorns de festeig) i molts altres.
7.3) VIDEOS DE POEMES DESTACATS.
diumenge, 17 d’abril del 2011
dilluns, 21 de febrer del 2011
1) POETES SELECCIONATS
1) SALVADOR ESPRIU I CASTELLÓ.
Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català.
La producció literària d'Espriu és extensa però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra poètica (d'estil modernista) , Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc.
Va ser un dels quatre primers membres fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
2) VICENT ANDRÉS ESTELLÉS.
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993) era un periodista, escriptor i, potser, el més important poeta valencià del segle XX i dels més reconeguts en la seua llengua. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d'ell s'ha dit que és el millor poeta valencià des de l'època d'Ausiàs March i Joan Roís de Corella.
Té una obra diversa i molt extensa. Encara que n'és més coneguda la poesia, també escrigué novel•les, obres de teatre, guions de cinema i unes memòries. Els temes centrals de la seua obra són la mort i el sexe, sempre des d'un prisma popular, quotidià, senzill, directe i, fins i tot, vulgar.
Dels seus llibres de poesia, destaca el segon volum de l'Obra Completa, Les pedres de l'àmfora, que va rebre els premis Lletra d'Or (1974) i Crítica Serra d'Or (1975). Són remarcables també dos poemaris que descriuen el País Valencià: Llibre de meravelles i Mural del País Valencià. Va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978) i el Premi de les Lletres Valencianes (1984). Diversos cantants han musicat poemes seus. D'entre ells, sobresurt Ovidi Montllor amb Coral romput.
Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
3) AUSIÀS MARCH.
Ausiàs March, (Beniarjó, Safor, 1400 - València, 3 de març del 1459] va ser un poeta i cavaller valencià medieval. Originari d'una família de la petita noblesa amb aficions poètiques. Va ser un dels poetes més importants del Segle d'Or valencià i, probablement, el més gran poeta valencià.
Va escriure 128 poemes que van ser molt coneguts en vida del poeta i posteriorment. La seva obra es caracteritza, en general, per parlar de l'amor en termes morals i amb unes imatges tristes (en els seus versos hi ha condemnats a mort, malalts, cucs, verins, etc.) adequades a l'estat d'ànim pessimista que vol transmetre.
La seva poesia s'ocupa de dos temes cabdals per a l'ésser humà: l'amor i la mort. En el tractament literari d'ambdós arriba a conclusions que encara avui ens sorprenen per la seva contemporaneïtat.
Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català.
La producció literària d'Espriu és extensa però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra poètica (d'estil modernista) , Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc.
Va ser un dels quatre primers membres fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
2) VICENT ANDRÉS ESTELLÉS.
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993) era un periodista, escriptor i, potser, el més important poeta valencià del segle XX i dels més reconeguts en la seua llengua. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d'ell s'ha dit que és el millor poeta valencià des de l'època d'Ausiàs March i Joan Roís de Corella.
Té una obra diversa i molt extensa. Encara que n'és més coneguda la poesia, també escrigué novel•les, obres de teatre, guions de cinema i unes memòries. Els temes centrals de la seua obra són la mort i el sexe, sempre des d'un prisma popular, quotidià, senzill, directe i, fins i tot, vulgar.
Dels seus llibres de poesia, destaca el segon volum de l'Obra Completa, Les pedres de l'àmfora, que va rebre els premis Lletra d'Or (1974) i Crítica Serra d'Or (1975). Són remarcables també dos poemaris que descriuen el País Valencià: Llibre de meravelles i Mural del País Valencià. Va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978) i el Premi de les Lletres Valencianes (1984). Diversos cantants han musicat poemes seus. D'entre ells, sobresurt Ovidi Montllor amb Coral romput.
Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
3) AUSIÀS MARCH.
Ausiàs March, (Beniarjó, Safor, 1400 - València, 3 de març del 1459] va ser un poeta i cavaller valencià medieval. Originari d'una família de la petita noblesa amb aficions poètiques. Va ser un dels poetes més importants del Segle d'Or valencià i, probablement, el més gran poeta valencià.
Va escriure 128 poemes que van ser molt coneguts en vida del poeta i posteriorment. La seva obra es caracteritza, en general, per parlar de l'amor en termes morals i amb unes imatges tristes (en els seus versos hi ha condemnats a mort, malalts, cucs, verins, etc.) adequades a l'estat d'ànim pessimista que vol transmetre.
La seva poesia s'ocupa de dos temes cabdals per a l'ésser humà: l'amor i la mort. En el tractament literari d'ambdós arriba a conclusions que encara avui ens sorprenen per la seva contemporaneïtat.
2) CANTANTS SELECCIONATS
1) RAIMON.
alt="" />
Raimon (Xàtiva, 2 de desembre de 1940) és un cantant valencià, un dels membres més representatius de la història contemporània de la cançó en català i amb major reconeixement internacional (juntament amb Llach, Serrat o Maria del Mar Bonet) de tot el domini lingüístic.
La seva trajectòria ha estat reconeguda, entre d'altres, amb el "Gran Prix Carco de l'Académie Française du Disc" (1967), la "Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes" del Ministeri de Cultura d'Espanya (1995), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1997) i el "Premio de Honor de la Academia de Música Española" (2007).
Com a cantant ha musicat poemes propis, poemes de Salvador Espriu, i de clàssics valencians de la literatura catalana com ara Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella i Joan Timoneda.
És soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
2) OVIDI MONTLLOR.
Ovidi Montllor i Mengual, conegut com a Ovidi Montllor, nascut a Alcoi el 4 de febrer de 1942. Fou un cantautor i actor conegut al País Valencià amb una extensa trajectòria professional que compta amb més de vint àlbums editats i més de mig centenar de pel•lícules en les que va participar.
La seua carrera professional va començar amb el grup de teatre La Cazuela d'Alcoi, i des de 1966, a Barcelona, en el moviment de Teatre Independent. A partir del 1968, començà a interpretar poemes musicals d'autors com Vicent Andrés Estellés, Salvat Papasseit o Salvador Espriu, entre d'altres. Açò, més tard, el relacionaria amb la Nova Cançó, un moviment artistic musical que va nàixer durant el franquisme i que pretenia impulsar la llengua catalana mitjançant un llenguatge reivindicatiu.
Dos llibres apleguen la seva obra literària i gràfica: Poemes i cançons, (Barcelona, Galba, 1978), amb pròleg de Joan Fuster i epíleg de Montserrat Roig, i el recull Poemes i dibuixos (Barcelona, Taller Picasso, 1985). L'any 2002, l'escriptora Núria Cadenas va publicar a València (Ed. Tres i Quatre) una completa biografia sota el títol: L'Ovidi.
Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
3) PACO MUÑOZ.
Paco Muñoz (València, 1939) és un cantant i escriptor valencià: de vocació tardana, com Labordeta, va començar a cantar esperonat per Ovidi Montllor i és molt popular per la seua especial dedicació a la cançó infantil, per a la qual cosa fou decisiva l'opinió de Joan Fuster.
Va començar a cantar el 1975 a les associacions de veïns, interpretant temes de Quintín Cabrera, Luis Pastor, Aute, Llach o Serrat. Va deixar el sacerdoci –era capellà de Montserrat, al temps que treballava en un taller de mecànica de cotxes- i va començar a donar classes als Escolapis de València, primer de religió i deprés d’història de la música. Ovidi Montllor el va animar a dedicar-se al mon de la cançó.
A mitjans de la década de 1980 va crear la seua pròpia discogràfica (PM Produccions), animat per Joan Manuel Serrat. Ha composat més de 80 cançons –excloent les contingudes en els seus treballs destinats al públic infantil- entre elles la coneguda Què vos passa valencians?
alt="" />Raimon (Xàtiva, 2 de desembre de 1940) és un cantant valencià, un dels membres més representatius de la història contemporània de la cançó en català i amb major reconeixement internacional (juntament amb Llach, Serrat o Maria del Mar Bonet) de tot el domini lingüístic.
La seva trajectòria ha estat reconeguda, entre d'altres, amb el "Gran Prix Carco de l'Académie Française du Disc" (1967), la "Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes" del Ministeri de Cultura d'Espanya (1995), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1997) i el "Premio de Honor de la Academia de Música Española" (2007).
Com a cantant ha musicat poemes propis, poemes de Salvador Espriu, i de clàssics valencians de la literatura catalana com ara Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella i Joan Timoneda.
És soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
2) OVIDI MONTLLOR.
Ovidi Montllor i Mengual, conegut com a Ovidi Montllor, nascut a Alcoi el 4 de febrer de 1942. Fou un cantautor i actor conegut al País Valencià amb una extensa trajectòria professional que compta amb més de vint àlbums editats i més de mig centenar de pel•lícules en les que va participar.
La seua carrera professional va començar amb el grup de teatre La Cazuela d'Alcoi, i des de 1966, a Barcelona, en el moviment de Teatre Independent. A partir del 1968, començà a interpretar poemes musicals d'autors com Vicent Andrés Estellés, Salvat Papasseit o Salvador Espriu, entre d'altres. Açò, més tard, el relacionaria amb la Nova Cançó, un moviment artistic musical que va nàixer durant el franquisme i que pretenia impulsar la llengua catalana mitjançant un llenguatge reivindicatiu.
Dos llibres apleguen la seva obra literària i gràfica: Poemes i cançons, (Barcelona, Galba, 1978), amb pròleg de Joan Fuster i epíleg de Montserrat Roig, i el recull Poemes i dibuixos (Barcelona, Taller Picasso, 1985). L'any 2002, l'escriptora Núria Cadenas va publicar a València (Ed. Tres i Quatre) una completa biografia sota el títol: L'Ovidi.
Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
3) PACO MUÑOZ.
Paco Muñoz (València, 1939) és un cantant i escriptor valencià: de vocació tardana, com Labordeta, va començar a cantar esperonat per Ovidi Montllor i és molt popular per la seua especial dedicació a la cançó infantil, per a la qual cosa fou decisiva l'opinió de Joan Fuster.
Va començar a cantar el 1975 a les associacions de veïns, interpretant temes de Quintín Cabrera, Luis Pastor, Aute, Llach o Serrat. Va deixar el sacerdoci –era capellà de Montserrat, al temps que treballava en un taller de mecànica de cotxes- i va començar a donar classes als Escolapis de València, primer de religió i deprés d’història de la música. Ovidi Montllor el va animar a dedicar-se al mon de la cançó.
A mitjans de la década de 1980 va crear la seua pròpia discogràfica (PM Produccions), animat per Joan Manuel Serrat. Ha composat més de 80 cançons –excloent les contingudes en els seus treballs destinats al públic infantil- entre elles la coneguda Què vos passa valencians?
3) POESIA DE SALVADOR ESPRIU I CASTELLÓ
HE MIRAT AQUESTA TERRA.
“Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.”
-Tema: l’amor a la terra.
-Subtemes: les emocions davant dels canvis del paisatge de la seva terra
-Recursos retòrics:
Repeticions: “he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra…”
Ironía: “dels meus morts que riuen d'estar sempre junts…”
Hipèrboles: “Quan el vent es parla en la solitud…”
“Quan la pluja porta l'olor de la pols…”
“El falcó s'enduia la claror del cel…”
Comparació: “Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments…”
-Glossari:
Bleixar: Alenar amb fatiga, respirar de manera cansada. Bleix: respiració cansada.
Fressar: Petjar sovint un terreny o un camí, freqüentar-lo, fer-lo transitable. Cal no confondre-ho amb fressa: soroll, brogit.
Ajaçar: Posar en el jaç, en el llit. Ajeure's en un jaç, com en un jaç. Ens vàrem ajaçar damunt l'herba a l'ombra d'una alzina.
- Aquest poema consisteix a universalitzar l'amor a la terra mirant-la al llarg d'un dia. Des del cap de Begur fins a Tortosa la llum del dia a la costa catalana s'inicia pel llevant, a la ratlla de l'horitzó del mar (primera estrofa) i es pon per darrera les muntanyes (segona estrofa). Són moments particularment intensos de mirar "aquesta terra" (gairebé qualsevol terra...). Mira la terra de nits a través dels sons... (tercera estrofa); mira la terra en les olors que desvetlla la pluja (quarta estrofa); mira el record
del passat, dels seus morts, quan bufa el vent (cinquena estrofa); el paisatge d'estiu (sisena estrofa); el paisatge d'hivern (setena estrofa); fins i tot en els aiguats catastròfics de la tardor ("cavalls desbocats").
Aquest poema ha sigut musicat per Raimon.
PER SER CANTADA EN LA MEVA NIT.
“Perdut en l'aigua
callada del meu somni.
Jo sol, i l'ombra
dels xiprers, que m'espera
mirall endins de l'aigua
del meu somni.
Pedra, vent: em podríeu
allunyar del continu
pas de cristall, de l'aigua
del meu somni?
Enllà d'una profunda
nit sense veus, em nego
en el dolor de l'aigua
del meu somni.”
-Tema: la dificultad d’aconseguir el seu somni.
-Subtema: la soletat.
-Recursos retòrics:
Preguntes retòriques: “ Pedra, vente m podríeu allunyar del continu pas de cristall, de l'aigua del meu somni?”
Hipèrbol: “em nego en el dolor de l’aigua…”
-Glossari:
Xiprer: és un arbre originari de l'orient de la zona mediterrània des de Iran fins a Líbia i actualment es fa en tota la zona mediterrània en llocs on les glaçades no superin els -10 ºC.
“Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.”
-Tema: l’amor a la terra.
-Subtemes: les emocions davant dels canvis del paisatge de la seva terra
-Recursos retòrics:
Repeticions: “he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra…”
Ironía: “dels meus morts que riuen d'estar sempre junts…”
Hipèrboles: “Quan el vent es parla en la solitud…”
“Quan la pluja porta l'olor de la pols…”
“El falcó s'enduia la claror del cel…”
Comparació: “Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments…”
-Glossari:
Bleixar: Alenar amb fatiga, respirar de manera cansada. Bleix: respiració cansada.
Fressar: Petjar sovint un terreny o un camí, freqüentar-lo, fer-lo transitable. Cal no confondre-ho amb fressa: soroll, brogit.
Ajaçar: Posar en el jaç, en el llit. Ajeure's en un jaç, com en un jaç. Ens vàrem ajaçar damunt l'herba a l'ombra d'una alzina.
- Aquest poema consisteix a universalitzar l'amor a la terra mirant-la al llarg d'un dia. Des del cap de Begur fins a Tortosa la llum del dia a la costa catalana s'inicia pel llevant, a la ratlla de l'horitzó del mar (primera estrofa) i es pon per darrera les muntanyes (segona estrofa). Són moments particularment intensos de mirar "aquesta terra" (gairebé qualsevol terra...). Mira la terra de nits a través dels sons... (tercera estrofa); mira la terra en les olors que desvetlla la pluja (quarta estrofa); mira el record
del passat, dels seus morts, quan bufa el vent (cinquena estrofa); el paisatge d'estiu (sisena estrofa); el paisatge d'hivern (setena estrofa); fins i tot en els aiguats catastròfics de la tardor ("cavalls desbocats").
Aquest poema ha sigut musicat per Raimon.
PER SER CANTADA EN LA MEVA NIT.
“Perdut en l'aigua
callada del meu somni.
Jo sol, i l'ombra
dels xiprers, que m'espera
mirall endins de l'aigua
del meu somni.
Pedra, vent: em podríeu
allunyar del continu
pas de cristall, de l'aigua
del meu somni?
Enllà d'una profunda
nit sense veus, em nego
en el dolor de l'aigua
del meu somni.”
-Tema: la dificultad d’aconseguir el seu somni.
-Subtema: la soletat.
-Recursos retòrics:
Preguntes retòriques: “ Pedra, vente m podríeu allunyar del continu pas de cristall, de l'aigua del meu somni?”
Hipèrbol: “em nego en el dolor de l’aigua…”
-Glossari:
Xiprer: és un arbre originari de l'orient de la zona mediterrània des de Iran fins a Líbia i actualment es fa en tota la zona mediterrània en llocs on les glaçades no superin els -10 ºC.
4) POESIA DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
EM POSAREU.
“Em posareu...
Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: «¿Que qui s’ha mort?»
I que li donen una breu notícia:
«És el fill del forner, que feia versos.»
Més cultament encara: «El nét major
de Nadalet.» Poseu-me les ulleres.”
-Tema: el desig d’arribar a la mort.
-Subtemes: el reconeixement d’una persona que feia versos.
-Recursos retòrics:
Enumeracions: “o aquell rosari humil, suat, gastat…”
Ironía: “Poseu-me les ulleres.”
Imatges: “creu”, “rosari”, “taüt”
Glossari:
Inquirint: preguntant.
Aquest poema ha sigut musicat per Paco Muñoz:
http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?titol=83&autor=21
ELS AMANTS.
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
-Tema: l’amor que senten dos amants.
-Subtema: els millors amants que han pogut existir a València.
-Recursos retòrics:
Comparacions: “No hi havia a València dos amants com nosaltres.”
“No comprenem l'amor com un costum amable…”
“com un costum pacífic de compliment i teles.”
“Es desperta, de sobta, com un vell huracà…”
“car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.”
Exclamació retòrica: “Què voleu que hi faça!”
Paral•lelisme: “Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.”
“Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.”
Hipérbaton: “Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.”
Metàfores: “No comprenem l'amor com un costum amable…”
“i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny (l’huracà)”
-Glossari:
Rodolem: Caure avall per un pla inclinat, moure's al llarg
d'una superfície donant voltes sobre si mateix.
Enyorança: Pena o dolor per l'absència, la pèrdua, d'alguna cosa o persona.
Aquest poema ha sigut musicat per Ovidi Montllor.
“Em posareu...
Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: «¿Que qui s’ha mort?»
I que li donen una breu notícia:
«És el fill del forner, que feia versos.»
Més cultament encara: «El nét major
de Nadalet.» Poseu-me les ulleres.”
-Tema: el desig d’arribar a la mort.
-Subtemes: el reconeixement d’una persona que feia versos.
-Recursos retòrics:
Enumeracions: “o aquell rosari humil, suat, gastat…”
Ironía: “Poseu-me les ulleres.”
Imatges: “creu”, “rosari”, “taüt”
Glossari:
Inquirint: preguntant.
Aquest poema ha sigut musicat per Paco Muñoz:
http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?titol=83&autor=21
ELS AMANTS.
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
-Tema: l’amor que senten dos amants.
-Subtema: els millors amants que han pogut existir a València.
-Recursos retòrics:
Comparacions: “No hi havia a València dos amants com nosaltres.”
“No comprenem l'amor com un costum amable…”
“com un costum pacífic de compliment i teles.”
“Es desperta, de sobta, com un vell huracà…”
“car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.”
Exclamació retòrica: “Què voleu que hi faça!”
Paral•lelisme: “Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.”
“Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.”
Hipérbaton: “Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.”
Metàfores: “No comprenem l'amor com un costum amable…”
“i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny (l’huracà)”
-Glossari:
Rodolem: Caure avall per un pla inclinat, moure's al llarg
d'una superfície donant voltes sobre si mateix.
Enyorança: Pena o dolor per l'absència, la pèrdua, d'alguna cosa o persona.
Aquest poema ha sigut musicat per Ovidi Montllor.
5) POESIA D'AUSIÀS MARCH
NO EM PREN AIXÍ COM AL PETIT VAILET…
“No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc d’estiu, com la calor se met,
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.
*
Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge
e en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.
Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entés com dins en mon coratge
los pensaments no em devallen avall.”
-Tema: l’amor com una navegació perillosa.
-Subtema: sap com es pot salvar de la tempesta.
POESIA
La seva poesia significa la separació definitiva amb la influència de la lírica trobadoresca. És autor d’uns deu mil versos.
• Temàtica: ofereix una imatge més humana i real de la dona que no és idealitzada tant com anteriorment.
• Estil: abandona els tòpics trobadorescos i utilitza un llenguatge carregat d’imatges que fan referència a la vida quotidiana amb els quals reflecteix les seves passions i feblese
• Llengua: utilitza un català molt pur i és el primer poeta que substitueix el occità o provençal pel català.
Transmet els seus estats anímics amb una gran sinceritat i parla des de la pròpia intimitat.
Deixa de banda l’elegància i es centra en les imatges i un altre tret és l’afirmació del jo, l’individualisme per refermar la sensació d’intimisme.
El llenguatge, manté diversos recursos de la lírica trobadoresca.
• Utilitza el vers decasíl•lab amb cesura a la quarta síl•laba (4+6).
• S’usa l’estrofa de vuit versos o cobla.
• Utilitza el senyal per anomenar a la dama a que dedica el poema.
TEMES DE LA SEVA POESIA
1- Nova visió de la dona i de l’amor.
2- Moralitat i espiritualitat.
3- La mort.
4- Poemes de circumstàncies.
Aquest vídeo ha sigut musicat per Raimon.
“No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc d’estiu, com la calor se met,
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.
*
Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge
e en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.
Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entés com dins en mon coratge
los pensaments no em devallen avall.”
-Tema: l’amor com una navegació perillosa.
-Subtema: sap com es pot salvar de la tempesta.
POESIA
La seva poesia significa la separació definitiva amb la influència de la lírica trobadoresca. És autor d’uns deu mil versos.
• Temàtica: ofereix una imatge més humana i real de la dona que no és idealitzada tant com anteriorment.
• Estil: abandona els tòpics trobadorescos i utilitza un llenguatge carregat d’imatges que fan referència a la vida quotidiana amb els quals reflecteix les seves passions i feblese
• Llengua: utilitza un català molt pur i és el primer poeta que substitueix el occità o provençal pel català.
Transmet els seus estats anímics amb una gran sinceritat i parla des de la pròpia intimitat.
Deixa de banda l’elegància i es centra en les imatges i un altre tret és l’afirmació del jo, l’individualisme per refermar la sensació d’intimisme.
El llenguatge, manté diversos recursos de la lírica trobadoresca.
• Utilitza el vers decasíl•lab amb cesura a la quarta síl•laba (4+6).
• S’usa l’estrofa de vuit versos o cobla.
• Utilitza el senyal per anomenar a la dama a que dedica el poema.
TEMES DE LA SEVA POESIA
1- Nova visió de la dona i de l’amor.
2- Moralitat i espiritualitat.
3- La mort.
4- Poemes de circumstàncies.
Aquest vídeo ha sigut musicat per Raimon.
6) BIBLIOGRAFIA
www.cancioneros.com
www.youtube.com
www.escriptors.com
Wikipedia.
Web Música de poetes.
(Informació extreta el 21/02/2011)
www.youtube.com
www.escriptors.com
Wikipedia.
Web Música de poetes.
(Informació extreta el 21/02/2011)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)